Galway Basketball clinic with coach Ponsarnau

Howya!
It will be my first english blogg in my short history as a blogger. I have to advise that in this blogg there will be a lot of mistakes, but honestly it's not a problem to me. If you want to learn something you have to try it. I invite you to check my last blogg about confident.
Today, it's mandatory to me explain my experience of this weekend. It has been a really great weekend. If you love basketball, it's really greatful to spend a weekend with one of the best basketball spanish coaches.
Jaume Ponsarnau is from the city that I played baskeball the last two years before come to Galway. Jaume coached in ACB the last 6 years and the last summer he was assistant coach of the first Spanish nacional team. Marc Gasol, Jose Calderon or Ricky Rubio are some players that he coached last summer in the european national cup in Slovenia.
I met Jaume Ponsarnau 10 years ago when luckily for me, he was my coach during 2 years. After that and because he is a humble person, we have kept the contact.
Be humble is one of the most important characteristics if you want to improve every day. Be humble it's really useful if you want that the other people respect you. Hopefully, Jaume is humble, and that allows that be beside him is a constantly knowledge source.
Two weeks ago and because he read my second blogg about my experinece here in Galway, we exchange some emails. In one of these emails I though that could be interesting and nice that he came here in Galway to visit the city and do something in relation on basketball. My character is so restless that I propose him this visit. You can remember, if you want something you have to try it.
He accepted! Go ahead...
This friday me and Salva met to concrete the last details about Jaume's visit. After some advertisment days, with Nollaig, Moycullen, Titans, Joe and everybody that helped us, we needed to be ready for a great Sunday clinic. Salva rent a car and Saturday morning him and me went to Dublin to lift Jaume and Tali (his wife). The surprise was when we arrived to the airport. In the flights screen, there wasn't information about the flight between Barcelona and Dublin. So extrange. After 30 minutes waiting, in two seconds our face changed. With red words, put in the screen: Diverted!!! Oh my god! I was really worried for Jaume and Tali. Bad wind in Dublin last Saturday and the flight was diverted...
Salva and me went to the information point to ask about the flight and hopefully the recepcionist told us that the passangers were ok, but the flight has landed in Shanon...haha.
So Salva and me went to Shanon to collect Jaume and Tali. Not bad...six hours non stop driving until arrive in Galway again. Hopefully it was only a scare!
After that we went to watch the Moycullen game that plays in Premier league in Ireland and Salva is their head coach. They lost but my roommate scored 35 points, not bad for Mike haha! After the game we went to dinner in McSwigans, a great irish restaurant. Jaume tasted the typical Galway Salmon and Tali the typical beef! I think that they enjoyed that meal. Then we went in a pub to show the traditional irish atmosphere and to taste the nice Guiness! Of course, Guiness pass the Jaume's exam!
Sunday morning was the day. The day when Jaume had to do the clinic. A really good new was that in the clinic attended more than 35 people, so it was a really good stuff.
During the clinic, the coach show to the assistants their skills to coaching guys and adult players. The topics for the clinc were dribble and pick&roll as a offensive and deffensive weapon.
All the people could take pictures with the coach and speak with him because as I told he is a really good and humble person.
After the clinic we had to go direct to the airport because they departure at 6 evening. Quick trip for Salva and me to go to Dublin and come back to Galway because we could talk about how greatful has been the weekend.
If you enjoy something, nothing is hard, nothing is difficult!
So we love basketball!

See you soon!
Thanks and sorry for all mistakes, I'll try to improve for the next time!

Aprenent, aprendiendo, learning: EVERY DAY!

Després de l'èxit inesperat del últim blog, avui torno a escriure, únicament perquè tinc alguna cosa a dir. 

Diu una dita que personalment m'agrada molt, que si no tens res a dir millor que callis. 

He dit ja algun cop, que el motiu principal que hem va portar a iniciar aquesta actual aventura va ser el voler i tenir ganes d'aprendre anglès. 

Personalment definiria el verb aprendre com un procés (llarg o curt), que s'inicia amb el reconeixement personal de no saber alguna cosa, segueix amb l'entusiasme per voler millorar-la i s'acaba (o més ben dit no s'acaba mai) amb el reconeixement personal de que has millorat en allò. 

La sort pel qui li agrada aprendre és trobar un lloc i el moment per fer-ho. 

Després de 73 dies de marxar per aprendre anglès, hem dono compte que per sort estic aprenent moltes més coses. 

M'agradaria procedir, esmentant les coses que personalment puc reconèixer a dia d'avui que he après i per tant que he millorat. 

Evidentment he après alguna cosa d'angles..jeje. Tot i que encara hem queda molt, a la gent que ho pregunto hem diuen que amb el temps que porto aquí han notat molt canvi. 

En el camp de la meva feina. Evidentment he après el que és arribar a una empresa on no coneixes ningú i parles poc l'idioma, i haver de millorar tant en conceptes tècnics com comunicatius dia a dia. Content. 

He après el difícil que pot arribar a ser obrir una compta bancaria a un país que no és el teu i on el teu pare o la teva mare no poden anar al banc per tu a obrir-la. 

M'he donat compte, que no és gens fàcil trobar pis quant estàs a un país que no es el teu, i també m'he donat compte del que significa sentir-se un immigrant. 

També, i com vaig explicar al últim blog, estic aprenent dia a dia d'una cultura basquetbolista molt diferent a la que estava acostumat. I això m'encanta. Perquè més lluny de ser millor o pitjor, és diferent. 

He après el que significa sentir-te sol en un moment donat. Trobar a faltar els teus, els que estimes. 

I per sobre de tot he après a valorar l'ajuda i l'afortunat que sóc d'haver pogut conèixer noves i molt bones persones. 

Segur que hem deixo coses que he après, però no importa. Per mi, el més important es aturar-me dos minuts i pensar de tant en quant en tot això que he descrit. En saber identificar on estava, on estic i el que encara hem queda!

Ah també he après que Galway és una ciutat que m'encanta...

Salut i fins la següent!

El bàsquet com a catalitzador de l'educació

La catàlisi és el procés a través del qual s'incrementa la velocitat d'una reacció química. El procés de catàlisi implica la presència d'una substància que, si bé és cert, és part del sistema en reacció, la mateixa es pot dur a terme sense la primera.
Així es com definiex Viquipèdia la paraula catàlisi. Sempre m'ha agradat aplicar metàfores entre expressions d'un camp mès tècnic sobre situacions podríam dir mes qüotidianes. En aquest cas aplicaría la paraula catàlisi al procès d'accelerar la velocitat de l'educació i els valors necessàris per esdevenir una persona digna, coherent i respectable.
Tots els que hem coneixeu sabeu que si d'alguna cosa hem sento orgullòs i tinc clar que si mai soc pare intentaré impregnar als meus fills, es d'haver començat a practicar bàsquet ara fa 12 anys.
Personalment el bàsquet m'ha aportat i m'aporta infinitat de coses més enllà de pràcticar un esport que dificilment cap altra cosa m'ho podría haver aportat o m'estaría aportant.
El sí d'aquest bloc d'avui és molt senzill i bé relacionat amb l'experiència laboral i personal que estic vivint a Galway, Irlanda.
El primer día que vaig anar a entrenar amb l'equip de la ciutat, els Titans, al acabar l'entrenament el capità de l'equip va preguntar si algú volia ajudar al club a entrenar equips de la base. Jo sense pensar-ho ni tres segons vaig dir que sí. Simplement era una oportunitat per seguir fent allò que tant m'agrada i aprendre llenguatge basquetbolístic en anglès. Motius amb prou pes per decidir-me al instant. Voldría aclarir que a Irlanda, per entrenar equips de la base dels clubs, rarament es rep diners a canvi. És a dir, es fa per amor a l'art i al club, mai més ben dit.
Tot un repte per mí posar-me davant de 15 nens d'entre 12 i 13 anys, sense dominar en absolut l'idioma i intentar impregnar-los amb el "meu" bàsquet.
El meu bàsquet el podría definir com l'estil i el camí que JO entenc com el millor per evolucionar com a EQUIP, com a PERSONES i com a JUGADORS DE BÀSQUET per aconseguir els objectius marcats. Els objectius marcats són APRENDRE, PASSAR-HO BÉ i podría ser guanyar. Estic parlant de bàsquet base.
Tinc clar que divagant per aquest camí que acabo de definir, s'aconsegueix sentir un plaer, una sensació d'harmonia, col.laboració, treball en equip, orgull per l'exit del company i orgull per l'èxit personal, que dificilment es pot aconseguir de cap més manera.Tot això ho he sentit jo des d'una banqueta, observant i encoratjant equips que per sort he entrenat.
El meu bàsquet, no crec que sigui el millor del món, no crec que sigui imillorable ni inegociable. Tècnicament i tàcticament podría dir sense por a equivocar-me que hem falta infinitat de recursos per aprendre. Emocionalment i mentalment també. Ara bé , per aprendre, s'ha d'estar preparat per fer-ho, i això si que tinc clar que ho estic.
L'experiència de la qual parlava més amunt és redueix a un petit espai de temps, però que pocs segons desprès hem vaig donar compte de tot el que aquella simple paraula portava al darrere.
Al acabar el primer entrenament amb el nens, i fer el primer one,two, three Titans, cadascun dels nens van anar passant pel meu davant i mentres hem xocàven la mà hem deien: Thank you very much for this train".
No m'estaven donant les gràcies per la més o menys qualitat de l'entrenament. M'estaven donant les gràcies per haver anat simplement a intentar entrenar-los.
Sí un nen de 12 anys, xocava la mà a un noi de 24 que havia conegut feia una hora i li donava les gràcies per haver-lo anat a entrenar. I jo això ho defineixo de dos maneres: respecte i educació.
Desde el meu punt de vista, i és un punt de vista una mica critic, aquestes dos paraules falten massa sovint aquí a casa nostra. Dos conceptes essencials i els quals permeten evolucionar com a persona, desde el meu punt de vista cap a una direcció encertada.
No hem puc imaginar per ficar un exemple a Catalunya, un nen de 12 anys venint-me a xocar la mà i dir-me gràcies per l'entrenament.
Potser el bàsquet irlandès no serà el millor del món en qualitat, econòmia i recursos, però almenys pel que fa al respecte i l'educació, hem van donar una lliço 15 nens que vaig conèixer fa una setmana.

Ja per anar acabant, voldría fer una crida a tots aquells que els agrada el bàsquet i tracten amb nens o nenes. Jo puc parlar a mode personal, pero segurament, si algú ho llegeix, si veurà reflexat. Soc qui soc en gran part gràcies al bàsquet. Grans persones i grans moments hem rodegen i m'han rodejat gràcies a ell. Però massa vegades he viscut situacions on he pensat que aquell possiblement no era el millor camí.
Penseu més en el camí, el com, els objectius i el perquè, que en la situació final o el resultat. Jo soc el primer competitiu i ambiciós. A més penso que ser ambiciós i competitiu no és dolent. Gràcies a això la societat abansa. Però siguiem responsables i guiem a aquests nens en el camí cap a l'objectiu, fomentant la competivitat sempre per mitjà dels valors, aquests que ja he repetit durant tot el bloc. Que els objectius no justifiquin els mitjans i siguin els mitjans qui justifiquin l'objectiu!

Salut, feina i bàsquet!
Fins la pròxima.

25 nits després...

Bé, inicio una nova etapa en la meva vida cibernètica  amb la meva primera entrada a aquest bloc personal.

Aquest bloc personal no té cap mena d'intenció de ser el més visitat del món, ni el millor ni el més reivindicatiu. Simplement l'estreno com una necessitat, no sé ben bé de quin tipus, d'expressar allò que crec aprofitable, valorable, remarcable i publicable de tot allò que hem passa dia a dia en aquesta nova experiència lluny de casa meva, concretament a una petita però bonica ciutat de Irlanda, anomenada Galway.

En aquest primer post os voldria fer un resum de tot allò que m'ha semblat interessant d'aquest "primers dies" a Galway.

La d'avui serà la 25ena nit fora de casa. Realment no hem sembla que faci gairebé un mes que estic lluny de casa meva. Necessàriament han hagut de passar moltes coses en poc temps, bàsicament perquè vaig arribar a un país nou, sense res i a dia d'avui he aconseguit, gràcies a l'ajuda de molt bona gent, força coses interessants.

Els primer dies a Irlanda van ser a Dublin, on vaig estar a un hostal anomenat Generator (molt recomanable) i els dos últims dies a casa un amic Irlandès, el Gerry, conegut de Bellpuig perquè hi va viure durant gairebé un any, i qui hem va ajudar en moltes coses, pel qual li estaré sempre agraït. Concretament vaig passar sis dies a Dublin, amb un viatge fugaç entremig a Galway per a poder entrenar amb un equip de SuperLliga, que entrena  un conegut català que ha jugat molts anys a l'ACB que es diu Salva Camps. L'equip en qüestió es diu Moycullen. Molt bona gent. Finalment però jugo en un altre equip, per motius que explicaré a continuació.

Després dels sis dies a Dublín vaig decidir marxar definitivament cap a Galway, degut a que tenia un parell de fronts oberts els quals m'obrien portes per poder estar-hi  una bona temporada. Un cop arribat a Galway, hem tocava fer una entrevista de feina per treballar d'enginyer en una empresa local i jugar en un equip de bàsquet de la ciutat a segona divisió d'Irlanda. L'equip és diu Titans i l`empresa Anecto.

Com molts cops havia somiat, tot va sortir rodó i hem van agafar a la feina, a la qual fa 10 dies que treballo. A més a més puc practicar l'esport que més m'agrada a un nivell força competitiu (tot i que per qüestions burocràtiques encara no puc jugar partits oficials) i entrenar nens a bàsquet, una altra de les meves passions.

Potser algú que ho llegeixi (si ho fa algú) encara que no m'importa molt, pensarà perquè m'he decidit a escriure tota aquesta parrafada just avui. El motiu és perquè ahir vaig aconseguir un apartament ja definitiu, després de 15 dies buscant, i per tant ja he aconseguit tot el que inicialment hem vaig proposar a curt termini, abans de venir cap aquí.

Tot això que explico ho he aconseguit gràcies a l'ajuda de molta gent d'Irlanda (m'agradaria mencionar Joe Coughlan, qui m'ha ajudat en tot des de el primer dia que vaig xafar Galway) i molta gent catalana, amics i família. Potser per algú serà poc, hi hem semblarà perfecte, però per a mi no està gens malament. I perquè no dir-ho, n'estic força orgullós.

25 nits, que no m'han fet oblidar ni m'han faltat el suport dels millors amics ni la millor família que es pot tenir. Que no ens enganyem, marxar sol i només amb dues maletes, no es com anar 5 dies de vacances a la platja, es tot una mica més complicat. I com sempre han estat essencials en tot.

Per acabar penjo una foto de la meva nova ciutat, per a que tots aquells que hem vau prometre venir, encara en tingueu més ganes!

El pròxim post no serà tan plasta, promise you!!