El bàsquet com a catalitzador de l'educació

La catàlisi és el procés a través del qual s'incrementa la velocitat d'una reacció química. El procés de catàlisi implica la presència d'una substància que, si bé és cert, és part del sistema en reacció, la mateixa es pot dur a terme sense la primera.
Així es com definiex Viquipèdia la paraula catàlisi. Sempre m'ha agradat aplicar metàfores entre expressions d'un camp mès tècnic sobre situacions podríam dir mes qüotidianes. En aquest cas aplicaría la paraula catàlisi al procès d'accelerar la velocitat de l'educació i els valors necessàris per esdevenir una persona digna, coherent i respectable.
Tots els que hem coneixeu sabeu que si d'alguna cosa hem sento orgullòs i tinc clar que si mai soc pare intentaré impregnar als meus fills, es d'haver començat a practicar bàsquet ara fa 12 anys.
Personalment el bàsquet m'ha aportat i m'aporta infinitat de coses més enllà de pràcticar un esport que dificilment cap altra cosa m'ho podría haver aportat o m'estaría aportant.
El sí d'aquest bloc d'avui és molt senzill i bé relacionat amb l'experiència laboral i personal que estic vivint a Galway, Irlanda.
El primer día que vaig anar a entrenar amb l'equip de la ciutat, els Titans, al acabar l'entrenament el capità de l'equip va preguntar si algú volia ajudar al club a entrenar equips de la base. Jo sense pensar-ho ni tres segons vaig dir que sí. Simplement era una oportunitat per seguir fent allò que tant m'agrada i aprendre llenguatge basquetbolístic en anglès. Motius amb prou pes per decidir-me al instant. Voldría aclarir que a Irlanda, per entrenar equips de la base dels clubs, rarament es rep diners a canvi. És a dir, es fa per amor a l'art i al club, mai més ben dit.
Tot un repte per mí posar-me davant de 15 nens d'entre 12 i 13 anys, sense dominar en absolut l'idioma i intentar impregnar-los amb el "meu" bàsquet.
El meu bàsquet el podría definir com l'estil i el camí que JO entenc com el millor per evolucionar com a EQUIP, com a PERSONES i com a JUGADORS DE BÀSQUET per aconseguir els objectius marcats. Els objectius marcats són APRENDRE, PASSAR-HO BÉ i podría ser guanyar. Estic parlant de bàsquet base.
Tinc clar que divagant per aquest camí que acabo de definir, s'aconsegueix sentir un plaer, una sensació d'harmonia, col.laboració, treball en equip, orgull per l'exit del company i orgull per l'èxit personal, que dificilment es pot aconseguir de cap més manera.Tot això ho he sentit jo des d'una banqueta, observant i encoratjant equips que per sort he entrenat.
El meu bàsquet, no crec que sigui el millor del món, no crec que sigui imillorable ni inegociable. Tècnicament i tàcticament podría dir sense por a equivocar-me que hem falta infinitat de recursos per aprendre. Emocionalment i mentalment també. Ara bé , per aprendre, s'ha d'estar preparat per fer-ho, i això si que tinc clar que ho estic.
L'experiència de la qual parlava més amunt és redueix a un petit espai de temps, però que pocs segons desprès hem vaig donar compte de tot el que aquella simple paraula portava al darrere.
Al acabar el primer entrenament amb el nens, i fer el primer one,two, three Titans, cadascun dels nens van anar passant pel meu davant i mentres hem xocàven la mà hem deien: Thank you very much for this train".
No m'estaven donant les gràcies per la més o menys qualitat de l'entrenament. M'estaven donant les gràcies per haver anat simplement a intentar entrenar-los.
Sí un nen de 12 anys, xocava la mà a un noi de 24 que havia conegut feia una hora i li donava les gràcies per haver-lo anat a entrenar. I jo això ho defineixo de dos maneres: respecte i educació.
Desde el meu punt de vista, i és un punt de vista una mica critic, aquestes dos paraules falten massa sovint aquí a casa nostra. Dos conceptes essencials i els quals permeten evolucionar com a persona, desde el meu punt de vista cap a una direcció encertada.
No hem puc imaginar per ficar un exemple a Catalunya, un nen de 12 anys venint-me a xocar la mà i dir-me gràcies per l'entrenament.
Potser el bàsquet irlandès no serà el millor del món en qualitat, econòmia i recursos, però almenys pel que fa al respecte i l'educació, hem van donar una lliço 15 nens que vaig conèixer fa una setmana.

Ja per anar acabant, voldría fer una crida a tots aquells que els agrada el bàsquet i tracten amb nens o nenes. Jo puc parlar a mode personal, pero segurament, si algú ho llegeix, si veurà reflexat. Soc qui soc en gran part gràcies al bàsquet. Grans persones i grans moments hem rodegen i m'han rodejat gràcies a ell. Però massa vegades he viscut situacions on he pensat que aquell possiblement no era el millor camí.
Penseu més en el camí, el com, els objectius i el perquè, que en la situació final o el resultat. Jo soc el primer competitiu i ambiciós. A més penso que ser ambiciós i competitiu no és dolent. Gràcies a això la societat abansa. Però siguiem responsables i guiem a aquests nens en el camí cap a l'objectiu, fomentant la competivitat sempre per mitjà dels valors, aquests que ja he repetit durant tot el bloc. Que els objectius no justifiquin els mitjans i siguin els mitjans qui justifiquin l'objectiu!

Salut, feina i bàsquet!
Fins la pròxima.

25 nits després...

Bé, inicio una nova etapa en la meva vida cibernètica  amb la meva primera entrada a aquest bloc personal.

Aquest bloc personal no té cap mena d'intenció de ser el més visitat del món, ni el millor ni el més reivindicatiu. Simplement l'estreno com una necessitat, no sé ben bé de quin tipus, d'expressar allò que crec aprofitable, valorable, remarcable i publicable de tot allò que hem passa dia a dia en aquesta nova experiència lluny de casa meva, concretament a una petita però bonica ciutat de Irlanda, anomenada Galway.

En aquest primer post os voldria fer un resum de tot allò que m'ha semblat interessant d'aquest "primers dies" a Galway.

La d'avui serà la 25ena nit fora de casa. Realment no hem sembla que faci gairebé un mes que estic lluny de casa meva. Necessàriament han hagut de passar moltes coses en poc temps, bàsicament perquè vaig arribar a un país nou, sense res i a dia d'avui he aconseguit, gràcies a l'ajuda de molt bona gent, força coses interessants.

Els primer dies a Irlanda van ser a Dublin, on vaig estar a un hostal anomenat Generator (molt recomanable) i els dos últims dies a casa un amic Irlandès, el Gerry, conegut de Bellpuig perquè hi va viure durant gairebé un any, i qui hem va ajudar en moltes coses, pel qual li estaré sempre agraït. Concretament vaig passar sis dies a Dublin, amb un viatge fugaç entremig a Galway per a poder entrenar amb un equip de SuperLliga, que entrena  un conegut català que ha jugat molts anys a l'ACB que es diu Salva Camps. L'equip en qüestió es diu Moycullen. Molt bona gent. Finalment però jugo en un altre equip, per motius que explicaré a continuació.

Després dels sis dies a Dublín vaig decidir marxar definitivament cap a Galway, degut a que tenia un parell de fronts oberts els quals m'obrien portes per poder estar-hi  una bona temporada. Un cop arribat a Galway, hem tocava fer una entrevista de feina per treballar d'enginyer en una empresa local i jugar en un equip de bàsquet de la ciutat a segona divisió d'Irlanda. L'equip és diu Titans i l`empresa Anecto.

Com molts cops havia somiat, tot va sortir rodó i hem van agafar a la feina, a la qual fa 10 dies que treballo. A més a més puc practicar l'esport que més m'agrada a un nivell força competitiu (tot i que per qüestions burocràtiques encara no puc jugar partits oficials) i entrenar nens a bàsquet, una altra de les meves passions.

Potser algú que ho llegeixi (si ho fa algú) encara que no m'importa molt, pensarà perquè m'he decidit a escriure tota aquesta parrafada just avui. El motiu és perquè ahir vaig aconseguir un apartament ja definitiu, després de 15 dies buscant, i per tant ja he aconseguit tot el que inicialment hem vaig proposar a curt termini, abans de venir cap aquí.

Tot això que explico ho he aconseguit gràcies a l'ajuda de molta gent d'Irlanda (m'agradaria mencionar Joe Coughlan, qui m'ha ajudat en tot des de el primer dia que vaig xafar Galway) i molta gent catalana, amics i família. Potser per algú serà poc, hi hem semblarà perfecte, però per a mi no està gens malament. I perquè no dir-ho, n'estic força orgullós.

25 nits, que no m'han fet oblidar ni m'han faltat el suport dels millors amics ni la millor família que es pot tenir. Que no ens enganyem, marxar sol i només amb dues maletes, no es com anar 5 dies de vacances a la platja, es tot una mica més complicat. I com sempre han estat essencials en tot.

Per acabar penjo una foto de la meva nova ciutat, per a que tots aquells que hem vau prometre venir, encara en tingueu més ganes!

El pròxim post no serà tan plasta, promise you!!