17 de Setembre de 2013 – 22 de Juny de 2016.
No estic aquí per donar cap mala notícia, encara que la primera frase d'aquest escrit així ho sembli.
Fa gairebé tres anys vaig començar una aventura que no sabia quan duraria. Com la majoria de la gent que em coneix sabeu, vaig agafar un parell de maletes i vaig decidir emprendre el que ara ja puc afirmar seria el capítol de la meva vida que fins a dia d'avui més m'ha marcat, més m'ha format i més m'ha fet créixer com a persona.
Recordo com si fos avui aquell dia, recordo els nervis que jo tenia (encara que no ho semblés) i recordo com si fos avui les preocupacions de la meva família i en especial les llàgrimes dels meus pares en acomiadar-nos a l'aeroport. No tenia lloc on anar, no tenia lloc on treballar i no tenia absolutament ningú esperant-me a la sortida d'aquell avió. Un mapa a dibuixar des de 0. Vaig acceptar el repte, era un repte que particularment m'havia posat en ment poder assolir i com sempre vaig intentar buscar el costat positiu d'aquella decisió, relativitzant al màxim el risc d'aquell aventura i assegurant a les persones que m'estimen que tot aniria bé i que en els pitjors dels casos al cap d'uns dies em tornarien a tenir per allí.
A poc a poc vaig anar assentant les bases del que podria ser la meva vida lluny del meu entorn, totalment aïllat de la zona de confort que des de que havia nascut m'havia rodejat. Lloc on viure, feina, primeres amistats, primers somriures, etc., van anar esdevenint al llarg de les primeres setmanes. Tot semblava anar agafant forma i de fet així va ser.
Durant aquest període he viscut moltes vivències, he sabut el que és sentir-se absolutament sol, el que és haver de construir alguna cosa des de 0. Per sort, i tot s'ha de dir, sempre he tingut el suport de la meva família des de la distància. Hem sabut mantenir un contacte excel·lent durant aquests gairebé tres anys.
He après moltes coses, laborals, basquetbolístiques i de la vida. Coses que mai, mai ningú em podrà treure i per les quals em sento tremendament orgullós de mi mateix d'haver après aquella decisió. També cal dir que m'he perdut moltes coses, però al cap i a la fi, tinc la sort que gairebé tot el que vaig deixar, encara ho conservo. Gairebé tot.
Aquest a sigut un d'aquells capítols que sempre sempre recordarem i que si tot va bé podrem explicar als nostres fills algun dia. Coses de la vida, vaig marxar sol i torno acompanyat, acompanyat de la meva parella i espero la meva futura dona. Sense ella segurament no hauria pogut "aguantar" tant temps fora. Un puntal, clau. Gràcies per tot Iris.
Hi ha hagut moments molt durs. Moments que també m'han ajudat a créixer més com a persona. Un dels factors més durs es dir adéu a persones que han entrat a la teva vida, i que per un motiu o altre segueixen el seu camí diferent. També voldria dir que he tingut la sort de compartir dos períodes d'aquesta vivència amb dos grans amics i persones com el Gerard i l'Isaac. Això també ha fet més fàcil l'estància.
He tingut la sort de conèixer grans persones d'arreu del món que en algun moment totes m'han ajudat a la seva manera. Lituània, Irlanda, França, Catalunya, Espanya, Canadà, Austràlia, USA i de ben segur alguna nacionalitat més. A totes elles gràcies.
Ens emportem una coneixença d'un país espectacular com Irlanda, un país salvatge, verd i amb una vida molt molt potent. Llocs, moments i paisatges quedaran a la memòria per sempre.
Certament s'ha tancat un capítol per no oblidar. Un capítol únic. Irlanda sempre t'estimaré, sempre t'estimarem. Certament obrim un nou capítol, amb moltes ganes, il·lusió i convenciment que també serà un capítol per no oblidar. El meu pensament és que si ens n'hem sortit d'aquesta, ens en sortirem de tot el que vingui.
Avui sí, entre llàgrimes toca dir adéu, en alguns casos segurament per sempre, tot i que farem el possible per què en molts d'ells sigui fins després. El dolor serà temporal però la gloria per sempre. Només els que han passat per una situació semblant ho podran entendre.
