Diga'm que m'estimes!

Bona nit amics i amigues. Després de gairebé vuit mesos a Irlanda he tingut temps de conèixer molta gent, per sort la majoria molt bona. Alguns d'aquests ja han marxat, alguns potser marxaran i alguns si estic de sort potser es quedaran.

Aquest breu post va dirigit a dos tipus de situacions. Amistat i relació, on els millors dels casos van a parar al mateix punt. Un punt que es transforma en el teu món. Tothom qui el llegeixi m'agradaría que se'l agafes a la seva manera. Que es sentis identificat en alguna situació personal. 

Situacions com la que vivim els que decidim marxar fora, ens permeten valorar molt més el que significa i el que costa trobar persones amb qui s'està bé, amb qui pots confiar, parlar, discutir, riure, etc. Qualsevol situació creada entre nosaltres és exponencialment més rellevant que segurament sería en un altre lloc i moment. 

Pel que sembla, o almenys m'ho sembla, queda una mica "romanticón" dir a un amic o amiga que l'estimes. Sembla imposible poder estimar a algú que has conegut fa "poc" i sentir aquella sensació que has trobat algú amb qui realment conectes. 

Avui día, o potser de sempre no ho sé, sembla que dir la paraula t'estimo sigui com trencar una barrera o tirar-te a un barranc de 100 metres. 

A mí m'agrada dir-la. M'agrada dir-la a qui se la mereix. A qui em fa sentir una persona important per ell o ella i hem cuida. Busqueu complicitat, busqueu amistat i cuideu.

La frase aquellla de que estimar és donar sense esperar res a canvi, té el pilar fonamental en que la part principal que es dona no és tangible, és invisible, però és immensa. 

Busqueu el punt aquest adictiu que trobem en la interrelació de les persones. No us oblideu de vosaltres mateixos, però per aquesta raó trobeu les persones amb qui compartir-ho tot, perquè sense elles no sóm res. Un cosí, un germà, el pare, la mare, la parella, un amic, digueu-li que l'estimeu. Creareu vincles que van més enllá dels interessos materials, circumstancials o bé professionals. Per mi sóm qui sóm gràcies al nostre entorn. Digueu a la cara de qui ho sentiu que l'estimeu, sigueu valents. Si no ho feu ara potser d'aquí dos mesos us en arrepentireu!

Diga'm que m'estimes!

Sigueu valents

Avui fa 5 mesos que vaig arribar a la ciutat la qual estic vivint, Galway. 

Avui hem sento fort per poder dir algunes coses que potser fa una setmana no les hagués dit. 

Per qui no conegui hores d'ara com vaig arribar aquí, explicar simplement que vaig trobar un possible fil on agafar-me via twitter i m'hi vaig llençar. Hores d'ara fa quatre mesos i mig que estic treballant de "sales engineer". Tot el demés o bé ja ho sabeu ho be ho podeu seguir a través de blogs anteriors, així que no m'extendré més. 

Hem permeto el luxe de voler donar ánims a tots aquells que esteu perduts a Catalunya, Espanya o allà on sigui. A tots aquells que vau començar una carrera, mòdul o bé res, als quals us han truncat les ganes de seguir endavant. A tots aquells que esteu a casa, sense fer res, perquè no trobeu feina. Ánims! No us rendiu. 

Possiblement de tots aquets que he descrit anteriorment, n'hi ha alguns els quals estan pensant en marxar a l'extranger, en emprendre una aventura i viure una nova experiència. Avui hem voldría dirigir especialment a aquests. Sigueu valents. No tingueu por. Deixeu-vos anar, carregueu la vostra maleta d'il.lusions i de ganes d'apendre i endavant, sempre endavant. 

Dins del meu usual positivisme, voldría introduïr una mica de realisme. Cada situació és un món i cada persona és diferent, però estigueu preparats per patir, una mica, molt o molt poc, depén. Agafeu-vos el patir com una carrera, agafeu-vos el sentir-vos algun dia sols pel costat positiu, us coneixereu molt millor a vosaltres mateixos. Les debilitats, les fortaleses, el que trobeu a faltar, el que heu fet malament, o bé i el que teniu ganes de fer. Però recordeu, sempre estareu aprenent. Estareu aprenent perquè sortireu de la vostra zona de confort, no tindreu els vostres amics que tant us estimeu i aprecieu al vostre costat per aconsellar-vos, no tindreu la vostra família per donar-vos suport, però us tindreu a vosaltres mateixos, us trobareu a vosaltres mateixos. Buscareu altres suports i els trobareu, fet que us donarà el plaer de conèixer nova gent, noves maneres de fer, de pensar i d'actuar, però segur que trobareu algu amb qui conectareu. SORTIU DE LA ZONA DE CONFORT. 

A més a més, estareu fent una altra carrera (dos a la vegada i gratuitament!). Estareu aprenent un nou idioma, una nova manera d'expressar-vos, el qual us costarà molt al principi, però que poc a poc us serà molt més còmode i usual. Sigueu valents, no tingueu por a equivocar-vos. No tingueu por a que se'n riguin a la vostra cara perquè has fet una cagada monumental. Estareu aprenent, no tingueu por. 

Per si tot això no fos prou, trobareu gent que us ajudarà, potser del vostre país o potser no. Però us ajudaran, sense esperar res a canvi, perquè ells s'hi hauran trobat abans, sabran com et sents i sabran com et poden fer sentir. 

Per acabar-ho de rematar si teniu sort (com jo vaig tenir), potser trobeu feina del que heu estudiat, o potser no. Si no la trobeu, sigueu valents, agafeu-vos a algun fil per estirar, i segur que algún dia la trobareu. Això si, sigueu ambiciosos, no us conformeu amb poc, lluiteu per trobar la felicitat. 

Busqueu la sort, aquesta no vindrà sola. Ningú us regalarà res. Si sou valents i persistens, aquesta arribarà. 

Sapigueu que en cas que tot això fos un desastre, que res del que us he dit us convenci i que us soni tot molt romàntic i ideal, sempre hem tindreu a mí. Sempre podreu venir a Galway i jo us intentaré ajudar, com he dit sense esperar res a canvi. Perquè ara fa 5 mesos, jo mi vaig trobar i entendré com us sentiu i que necessiteu, AIXÒ SÍ, SIGUEU VALENTS. Aquesta es la única cosa que no puc fer per vosaltres...

Bona nit!

National Cup Winners!

"Paso a paso, no concibo ninguna otra manera de lograr las cosas." Frase atribuïda al mític Michael Jordan i que comparteixo al 100%. 

Aquest cap de setmana he viscut una de les experiències més maques a un camp de bàsquet. Ahir vam jugar la final de la Copa de segona divisió del bàsquet irlandès. Per un dia ens vam sentir una mica estrelles, gràcies als petits que com sempre mostren el seu entusiasme per tot i a l’autocar d’aficionats que es van desplaçar fins a Dublín per animar-nos. Vam jugar la final al Basketball Arena de Dublin, el millor pavelló de tota Irlanda, i la jugàvem contra Kilkeny, un equip que contra pronòstic es va classificar per la final, gràcies a un dels millors jugadors de la lliga, el base americà Puf Summers. 

Presentacions amb speaker, partit emès per televisió i streaming, i un no pot deixar de pensar que els seus pares, tiets, cosins i algun que altre amic, t'està mirant des de el teu estimat país. Sensació molt molt inusual però bonica. 

El nostre partit va ser un desastre fins als últims quatre minuts. Ens vam mantenir dins al partit gràcies a alguns detalls de qualitat d'algun jugador nostre i gràcies més que res al cor i les ganes. Després als últims minuts, l'encert desde 6,25 (dos triples consecutius del Chris i dos jugades de 2+1 del nostre millor interior, Tomas, ens van donar el partit. 

A nivell personal, i tal com jo soc i com hem coneixeu, m'hagués agradat jugar molt més, de fet només hem van deixar jugar 7 minuts, però ahir era un dia per estar content i feliç per l'equip, per alguna cosa és un esport col·lectiu i no individual. Personalment crec que estic preparat per jugar i ajudar molt més a l'equip, però ja sabeu que hi ha algú que decideix i aquest no soc jo. De totes maneres, com bé he dit al començament del post, paso a paso, step by step. 

Victòria de 3 punts, amb un final agònic i després entrega de medalles y trofeu, fotos, celebració, abraçades, etc. Experiència inoblidable. Com podeu veure a les fotos les cares ho diuen tot!

Després tornada cap a Galway amb festa inaugurada al autocar i directes cap al pub a celebrar la victòria amb tota la família dels Titans.

No deixis que els núvols, no et deixin veure les estrelles...

WE are the champions!